Ensenyar, segons Nietzsche

Precaución escribiendo y enseñando. Quien ha escrito una vez y siente la pasión de escribir, no se da cuenta de que todo lo que hace y vive es literalmente comunicable. No piensa ya más que en el escritor y en su público; quiere la comprensión, pero no para su propio uso. El que enseña es la mayor parte del tiempo incapaz de tarea alguna para su propio bien, piensa siempre en el bien de sus alumnos, y el conocimiento no le produce placer sino en tanto que pueda enseñarlo. Acaba por considerarse como un pasaje del saber, como un medio, en suma, al punto de que ha perdido la serenidad para lo que le concierne.”

Ai la darrera frase…

Nietzsche, Humano, demasiado humano, §200.

Jf

La intuïció i la raó

“Mentre que l’home que es deixa conduir pels conceptes i les abstraccions només allunya amb aquests mitjans la infelicitat, sense aconseguir emperò la felicitat amb l’ajut de les abstraccions, i aspira en el millor dels casos a alliberar-se del dolor, l’home intuïtiu, posat enmig d’una cultura, recull constantment de les seves intuïcions, a més del rebuig dels mals, aclariment, encoratjament i alliberament a doll. Certament, si pateix, ho fa amb més violència: pateix fins i tot amb més freqüència, perquè no entén que s’ha d’aprendre de l’experiència i ensopega contínuament amb la mateixa pedra. A més, és tan irracional en el dolor com ho és en la felicitat, crida alt i ningú el consola. Que diferent actua en idèntica adversitat, alliçonat per l’experiència, l’home estoic, que sap dominar-se mitjançant conceptes!”

Nietzsche, Sobre veritat i mentida en sentit extramoral, II.

Jf