El perquè de l’Estat

“La comunitat perfecta que resulta de diversos municipis és la ciutat, que té ja, per dir-ho d’aquesta manera, la conclusió de l’autosuficiència completa, i que s’ha originat per fer possible la vida, però subsisteix per fer possible una vida plena (o feliç).” Aristòtil, Política, 1252b.

“El motiu pel qual els homes entren en una societat és la salvaguarda de la seva propietat, i si designen i autoritzen un poder legislatiu és perquè hi pugui haver unes lleis i unes normes que actuïn com a custòdia i mur protector de les propietats de tots els membres de la comunitat, i que delimitin el poder i moderin el domini de cada membre i cada part de la societat.” John Locke, Segon tractat sobre el govern civil, §222.

És en textos com aquests on hom veu la distància que hi ha entre la filosofia política antiga i la filosofia política de la primera modernitat. És en textos com aquests on hom veu aquell “rebaixament dels patrons/valors” del qual parlava Leo Strauss en els seus estudis. La primera modernitat (i tots nosaltres després) ha deixat de creure en el lligam entre règim polític i vida plena (vida d’acord amb les virtuts, polítiques i intel·lectuals) i ha decidit unir el règim a la protecció de la propietat -en un sentit complert del terme-, això és, a la protecció de les condicions que permetin que cada persona pugui perseguir allò que creu que és una vida plena o feliç.

Jf

Una “llarga sèrie d’abusos”

Entre les frases de la Declaració d’Independència dels Estats Units n’hi ha una que ens recorda que els governs llargament establerts no han d’ésser canviats per causes lleugeres i temporals. Ara bé, quan “[…] una llarga sèrie d’abusos i usurpacions, que persegueixen invariablement el mateix objecte, demostren un pla per reduir-los [als homes] sota el despotisme absolut, és el seu dret, és el seu deure, alliberar-se de tal govern i proveir-se de noves salvaguardes per a la seva futura seguretat.” No és una frase qualsevulla, per moltes raons. Una d’elles és perquè una lectura atenta ens traslladarà cap al paràgraf 225 del Segon tractat sobre el govern civil, de John Locke, on llegim que les “[…] revolucions no s’esdevenen per petites males gestions en els afers públics. Grans errors per part del govern, moltes lleis equivocades i inapropiades, i totes les faltes de la fragilitat humana, seran suportades pel poble sense motí o murmuri. Però si una llarga sèrie d’abusos, prevaricacions i paranys, totes apuntant cap al mateix, fan que el poble s’adoni que s’està conspirant contra ell, […] no és estrany que el poble s’aixequi i intenti posar el govern en mans de qui pugui assegurar-li els fins pels quals el govern va ser erigit.”

Jf