Semper Fidelis

El dubte no és bon company de la política, especialment quan aquesta es llença a la recerca dels fins més elevats. I és que aquell que posa sota l’escrutini racional les opinions polítiques, difícilment compta amb la certesa i seguretat necessàries per emprendre el rumb de l’acció en els moments que només semblen admetre contundència. Aquesta és una de les raons per les quals potser mai hi haurà una societat plenament racional i per les quals, també potser, el pensament genuí sempre viurà en tensió amb tot allò que l’envolta. 

N’hi ha prou amb dubtar per experimentar la tensió creixent d’aquests dies que alguns han fet caure sobre nosaltres. N’hi ha prou amb contemplar la possibilitat que les pròpies fidelitats convisquin amb l’empatia per aquells que no les comparteixen o amb assumir les debilitats de les pròpies posicions i els motius raonables d’aquells que no les subscriuen.

Són aquests dubtes els que causen la ira dels immunes al dubte. Són aquests dubtes els que causen el rebuig emfàtic i públic dels que reclamen adhesions incondicionals perquè se saben portadors de causes justes i, per tant, savis sobre la justícia. Són aquests dubtes els que faran guanyar l’etiqueta de “traïdor”, “covard” o “justificador” dels pitjors mals a aquell que mostri públicament la necessitat de discreció o de respectar la pluralitat, necessitats que són fruit d’admetre les limitacions dels propis arguments.

Tot i així, sortosos els que reben aquestes acusacions. Són acusacions reconfortants perquè recorden, a qui les rep, que segueix pensant perquè segueix dubtant, fins i tot sobre el que sembla més evident. Fer-ho és l’únic camí per conèixer. I conèixer també és recordar que un règim de llibertats és aquell que protegeix els seus membres de l’exigència de manifestar-se públicament a favor de qualsevol causa. Per això, mentre seguim a l’espera dels veritables savis sobre la justícia, val més mantenir tants espais de neutralitat i pluralitat com siguin possibles en el si d’una societat complexa. Això ha de ser compatible amb fer política decidida allà on toca fer-la, que en un règim de llibertats no és a tot arreu precisament perquè la política que no té límits no permet la llibertat. Tot això mentre recordem que l’obligació de tot demòcrata en una societat complexa hauria de ser un esforç incansable de millora que impliqui el major nombre de consensos.

Jf

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s