França i el règim de la resignació

1. Macron

Sembla ser que molts francesos han votat –com també ho haurien fet tants altres que no són francesos– a favor del candidat Macron. No perquè agradi especialment, no perquè sigui el millor, sinó perquè és el millor disponible. Qui sap, doncs, si la segona volta de les presidencials ha suposat per molts francesos un exercici de resignació. Potser hi hagin, en aquest sentit, pocs exercicis més sans per aprendre a conviure amb la democràcia liberal, forma política que bé es podria anomenar “el règim de la resignació”. 

Si alguna cosa no és la democràcia liberal és el millor règim. És el millor règim possible, aquell que reconeix més obertament la naturalesa i limitacions de tot projecte polític. És el règim que, acceptada la impossibilitat de fer coincidir saviesa i política, defensa la sempre vigilada millor combinació possible entre coneixement i consens.

2. Le Pen 

Tot i que la indignació de molts no ho deixi veure, Marine Le Pen no és cap anomalia política. En ella hi ha aspiracions tan humanes com la defensa d’allò propi, la necessitat de sentir-se segur davant d’un món que es demostra hostil o, més profundament, la sospita que tota societat sempre serà una societat tancada –fonamentada en uns valors propis que es demostren limitats pel que fa la seva exportació. “Molts països i molts pobles ha vist Zaratustra: així ha descobert el bé i el mal de molts pobles. […] Cap poble podria viure sense abans realitzar valoracions. Però si vol conservar-se, no és lícit que valori com ho fa el veí.” (Nietzsche, Així va parlar Zaratustra, I).

Un interrogant interessant del nostre present és aquell que pregunta per l’aparició de polítics que puguin reconèixer les citades facetes que hi ha en tota realitat política i tinguin el valor de no cobrir-les amb il·lusions irrespectuoses envers el fet polític. Polítics que acceptin aquestes facetes i siguin capaços d’equilibrar-les, si és que cal i si és que es pot, amb la idea d’Europa.

3. Europa

L’alternativa a la idea d’Europa és el passat d’Europa. Es podria dir que hi ha amenaces massa serioses al món com perquè les democràcies occidentals tornin als seus hàbits històrics a l’hora de resoldre els conflictes entre elles. I és que Occident és l’última fortalesa de determinades idees que garanteixen un determinat estil de vida. L’única unitat possible que li queda a Europa potser és la defensa del règim polític que representa.

Hi ha qui diu que no hi haurà Europa política fins que algú sigui capaç de fer cantar als ciutadans d’aquest continent versos que diguin: “Nosaltres, Europeus…”. Per fer-nos cantar una cosa així potser fan falta massa coses. Dues, com sempre, es refereixen a allò més baix i a allò més elevat que hi ha en nosaltres quan ens observem (només) com a éssers polítics: condicions de vida dignes i reconeixement d’allò que som, cada “nosaltres”, col·lectivament. Després d’això, potser només després d’això, Europa…

Jf

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s