Les nostres baixeses, els nostres horitzons

A bord del Pequod, Ahab és conscient que “en èpoques d’emocions fortes, la humanitat menysprea totes les consideracions vulgars”, sense oblidar, tanmateix, que “aquestes èpoques són evanescents”. Ahab creu que la sordidesa és la condició fonamental de la constitució humana i que, “encara que la Balena Blanca inciti plenament els cors d’aquesta salvatge tripulació” seva, convertint alguns dels seus membres en “generosos cavallers erràtics”, “mentre percacin Moby Dick per amor cal que també tinguin aliment per als seus apetits quotidians més vulgars.” Potser ara els seus homes “menyspreen els diners, però deixem que passin alguns mesos sense que tinguin la perspectiva promesa, i aleshores aquests mateixos diners apaivagats s’amotinaran tot d’un plegat en ells, i aquests mateixos diners ben aviat destituiran Ahab.”*

Qui sap si aquí se’ns parla de la permanent dicotomia entre allò noble i allò vulgar, entre allò superior i allò inferior que sembla residir en nosaltres. Tota empresa col·lectiva –ens recorda l’Ahab de Melville– és inseparable d’aquestes dues dimensions senzillament perquè tota empresa col·lectiva és humana. No hi ha navegació possible sense la butxaca plena ni, tampoc, sense una majestuosa balena blanca que hom espera atalaiar en l’horitzó. El nostres sarrons no queden massa lluny dels nostres cors i podria ser que el capità exitós fos aquell que és capaç d’apel·lar a tots dos.

Jf

*Fragments extrets de Herman Melville, Moby Dick (Tr. de Maria Antònia Oliver).

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s