El dogmatisme o cansar-se de pensar

Fent referència a una carta de Lessing a Mendelssohn del gener de 1771, Leo Strauss escriu:

“But dogmatism –or the inclination “to identify the goal of our thinking with the point at which we have become tired of thinking”— is so natural to man that it is not likely to be a preserve of the past.”

Leo Strauss, Natural Right and History, 22.

Jf

L’altre Rousseau

Hi ha un Rousseau, el de la voluntat general –aquell a qui nosaltres, ben fidels a allò nostre, acostumem a referir-nos– i un altre Rousseau, el de les passejades solitàries i el de paraules com aquestes…

“¿Se verá alguna vez renacer esos tiempos afortunados en que los pueblos no se entrometían a filosofar, pero cuando los Platón, los Tales y los Pitágoras, arrebatados por un ardiente deseo de saber, emprendían los más largos viajes únicamente por instruirse, e iban lejos a sacudir el yugo de los prejuicios nacionales, a aprender a conocer a los hombres por sus semejanzas y sus diferencias y para adquirir esos conocimientos universales que no son de un siglo o los de un país exclusivamente, sino que, por ser de todos los tiempos y de todos los lugares, son, por decirlo así, la ciencia común de los sabios?”

Jean-Jacques Rousseau, Discurso sobre el origen de la desigualdad entre los hombres, Nota X.

Poster només la mirada que contempla els dos Rousseau pot copsar tota la complexitat de la naturalesa de la societat, de la naturalesa de la filosofia i de la relació entre elles.

Jf

Què és filosofar?

En una nota de l’abril de 1937, Leo Strauss escriu:

“Filosofar és ser conscient de l’absoluta transitorietat de tot allò que és humà, però al mateix temps (i) com si hom tingués tota l’eternitat a la seva disposició, és cercar la veritat –amb una calma completa, sense cap pressa– sempre amb urgència, però mai apressat –amb el coratge per a una empresa digna, i constantment preparat per començar des de l’inici.”

Citat per Heinrich Meier a Leo Strauss and the Theologico-Political Problem. 

Jf

Elogi de la lectura lenta

“No me he hecho filólogo gratuitamente, y quizá lo siga siendo; quiero decir, profesor de lectura pausada; y uno acaba también por escribir despacio. No figura ya entre mis costumbres, sino entre mis gustos -¿un gusto malo quizás?– no escribir nada que no suma en la desesperación a todos aquellos tipos de personas que “tienen prisa”. La filología es precisamente ese arte venerable que exige a sus adoradores ante todo una cosa: mantenerse al margen, tomarse tiempo, serenarse, hacerse lentos, como el arte y la pericia de un orfebre de la palabra que debe desarrollar un trabajo elaborado y cuidadoso y que nada consigue si no lo alcanza con ritmo lento. Precisamente por ello es hoy día más necesaria que nunca, justamente por ello nos atrae y nos encanta sobremanera en una época de “trabajo”, me refiero a la premura, la indecorosa y sudorosa precipitación que quiere “acabar con” todo de inmediato, incluso con cualquier libro, viejo y nuevo. Ella misma no logrará acabar fácilmente nada; enseña a leer bien, es decir, lento, con profundidad, con consideración y cuidado, con segundas intenciones, a leer con puertas abiertas, con dedos y ojos suaves…Mis pacientes amigos, este libro sólo aspira a tener lectores y filólogos perfectos: ¡aprended, pues, a leerme bien!

Friedrich Nietzsche, “Prólogo de 1886”, Aurora: Pensamientos sobre los prejuicios morales.

Jf

França i el règim de la resignació

1. Macron

Sembla ser que molts francesos han votat –com també ho haurien fet tants altres que no són francesos– a favor del candidat Macron. No perquè agradi especialment, no perquè sigui el millor, sinó perquè és el millor disponible. Qui sap, doncs, si la segona volta de les presidencials ha suposat per molts francesos un exercici de resignació. Potser hi hagin, en aquest sentit, pocs exercicis més sans per aprendre a conviure amb la democràcia liberal, forma política que bé es podria anomenar “el règim de la resignació”.  Continua la lectura de “França i el règim de la resignació”

Erotismo y prudencia

“Tras la cicuta, Platón comprendió que para mantenerse fiel a la filosofía, el filósofo debe entregar su alma al eros filosófico, como Sócrates; pero no a la manera de Sócrates, porque el amor a la verdad no es completo si no incluye el amor a la verdad del hombre corriente, el amor a su necesidad de salud y a su ironía. Platón descubrió, en definitiva, la necesidad filosófica de conjugar erotismo y prudencia.”

Gregorio Luri, Erotismo y prudencia: biografía intelectual de Leo Strauss.

Jf

Les nostres baixeses, els nostres horitzons

A bord del Pequod, Ahab és conscient que “en èpoques d’emocions fortes, la humanitat menysprea totes les consideracions vulgars”, sense oblidar, tanmateix, que “aquestes èpoques són evanescents”. Ahab creu que la sordidesa és la condició fonamental de la constitució humana i que, “encara que la Balena Blanca inciti plenament els cors d’aquesta salvatge tripulació” seva, convertint alguns dels seus membres en “generosos cavallers erràtics”, “mentre percacin Moby Dick per amor cal que també tinguin aliment per als seus apetits quotidians més vulgars.” Potser ara els seus homes “menyspreen els diners, però deixem que passin alguns mesos sense que tinguin la perspectiva promesa, i aleshores aquests mateixos diners apaivagats s’amotinaran tot d’un plegat en ells, i aquests mateixos diners ben aviat destituiran Ahab.”*

Continua la lectura de “Les nostres baixeses, els nostres horitzons”

El populisme d’uns, la democràcia dels altres

Alguns detalls del discurs d’investidura de Donald Trump del passat 20 de gener: 

I

“[…] today we are not merely transferring power from one administration to the other, but from Washington, D.C. and giving it back to you, the people.” […]

“What truly matters is not which party controls our government, but whether out government is controlled by the people.” […]

“January 20th 2017, will be remembered as the day the people became the rulers of this nation again.” […]

Continua la lectura de “El populisme d’uns, la democràcia dels altres”

Que governin els millors i que ho facin ben vigilats

“The aim of every political constitution is, or ought to be, first to obtain for rulers men who possess most wisdom to discern, and most virtue to pursue, the common good of society, and in the next place, to take the most effectual precautions for keeping them virtuous whilst they continue to hold their public trust.”

James Madison, The Federalist Papers, 57.

Si els millors han d’estar vigilats diu quelcom molt important sobre els millors que podem esperar. Però això no pot fer oblidar que han de ser els millors.

Jf

La desigualtat en el món de les oportunitats

En el seu –no sempre precís en l’anàlisi i gairebé sempre excessiu en les conclusions– Leo Strauss and the American Right, Shadia Drury planteja la següent reflexió:

“Inequality is much harder to bear in a liberal democracy because one has only oneself and one’s inadequacies to blame for one’s poor social standing. […] The more we believe that liberalism has been actualized, the more we believe that our society provides us with equality of opportunity, the more we believe that there is a fair starting gate for all, the more difficult is to deal with the fact of inequality. Continua la lectura de “La desigualtat en el món de les oportunitats”